L'obesitat és una malaltia crònica causada
per factors diversos, tant genètics com ambientals, que es caracteritza per una
acumulació excessiva de greix al cos. No és pas un simple problema estètic,
sinó que representa una veritable amenaça per a la salut, tant física com
mental. Aquesta malaltia principalment es
caracteritza per la condició del cos en la qual la quantitat de greix acumulat
comporta risc per la salut, reduint l'esperança de vida de l'individu, superior
al 40% del límit aconsellat segons l'alçada que tingui la persona. Des d'un
punt de vista psiquiàtric, les persones afectades d'obesitat solen ser esclaves
de la bàscula i del mirall, amb dificultat en diferenciar la gana de certes
emocions, com la tristesa, la frustració, l'ansietat o l'estrès. Solen tenir
incapacitat per a frenar la seva voracitat i per a sentir-se tipes. També
l’obesitat és la segona causa de mortalitat prematura i evitable després del
tabac. En el nostre país afecta un 15.5% de la població adulta (25-64 anys) i
més d’un 35% del sector de població de més de 65 anys.
L'obesitat augmenta el risc de tenir diabetis, hipertensió
arterial, malalties cardiovasculars o osteoarticulars, i encara més. A més, pot
tenir efectes psicològics notables, perquè els obesos solen ésser víctimes de
rebuig social i escolar. Aquesta discriminació de l'entorn porta a l'aïllament
i a la depressió. La insatisfacció pel propi cos i la baixa autoestima a causa
de l'obesitat poden portar trastorns alimentaris greus com l'anorèxia, la vigorèxia
o l'ortorèxia.
Al llarg de la història la delimitació del concepte d'obesitat
ha anat canviant: algunes cultures i religions la consideraven com un signe de
riquesa i felicitat i no la tenien com una amenaça per la salut.
L'índex de massa corporal (IMC) és la determinació més
utilitzada per definir i classificar l'obesitat. Aquest indicador presenta una
bona correlació amb el percentatge de greix corporal i permet diagnosticar
obesitat quan l'IMC és superior a 30 i defineix el sobrepès quan l'IMC és
comprès entre 25 i 29,9.
El risc de tenir qualsevol d'aquestes malalties augmenta a
mesura que augmenta l'IMC i també del tipus d'obesitat, ja que l'obesitat
abdominal augmenta el risc de tenir l'anomenada síndrome metabòlica.
És necessari tractar adequadament les malalties subjacents, si
existeixen., a partir d'aquí depèn de buscar l'equilibri, mitjançant dieta.
La dieta ha de ser adequada a l'activitat realitzada, per això
una dieta molt intensiva en persones molt actives és contraproduent. Ha de
tendir a realitzar dietes més suaus i mantingudes.
Un cop assolit el pes ideal, la millor teràpia és mantenir-se
amb un programa adequat d’exercicis i alimentació que sobretot permetin no
tornar a recuperar el greix i el pes perdut.
El principal tractament per l'obesitat és reduir el greix
corporal menjant menys calories i fent més exercici. L’efecte col·lateral
beneficiós de l'exercici és que incrementa la força dels músculs, els tendons i
els lligaments, la qual cosa ajuda a prevenir ferides provinents d'accidents i
d’activitats físiques. Els programes de dieta i exercicis produeixen una pèrdua
de pes mitjana d'aproximadament 8% del total de la massa corporal i una pèrdua
de massa corporal tan petita com 5% pot representar grans beneficis per a la
salut, però és molt més difícil que reduir el greix corporal és tractar de no
recuperar-lo. Entre un 80 a 90% d'aquells que redueixen un 10% o més de la seva
massa corporal a través de la dieta, tornen a guanyar tot el pes entre dos i
cinc anys. Per tant, mantenir el pes perdut generalment requereix que el fer
exercici i menjar adequadament sigui una part permanent de l’estil de vida de
les persones.
Per tant gràcies a la tècnica IMC podem saber les persones que
pateixen sobrepès i obesitat així poder ajudar-les amb el seu trastorn
alimentàri prevenint altres malalties com la bulímia o l’anorèxia. Avui en dia
l’obesitat està molt controlada pels metges ja que molts nens entre 5-10 anys
pateixen sobrepès.
